Crítica extreta de Time Out Barcelona: http://www.timeout.cat/barcelona/ca/975/res-a-temer
Si entreu en una llibreria –una llibreria com Déu mana, no un hipermercat de fastbooks– i pronuncieu, en veu alta i to lleugerament desafiant, el nom de Julian Barnes, és altament probable que alguna de les criatures que estiguin considerant una solapa –de les poesies completes de Villon, per exemple– us dirigeixi una mirada inquisitiva i, si no aneu vestits com un enquestador, mogui significativament, discreta, el dit petit. Vull dir que és un secret de domini públic que Barnes és un dels escriptors més preuats per aquells lectors que demanen que un llibre tingui una estructura original, personatges amb certa presència, raonaments intel·ligents, una veritat emotiva que no espatlli la neurastènia del seu autor i, ja posats i si no és molèstia, una mica d’humor… Per a aquests lectors, Res a témer és una molt bona notícia: un llibre a l’altura del seu autor. Amb seixanta anys fets, Barnes considera que ha arribat el moment d’escriure sobre la por de la mort. Per fer-ho, renuncia a la ficció –és “suficientment savi i suficientment serè per no ocultar-se”–, i opta per presentar les reflexions i records que apareixen seguint el papalloneig aparentment capriciós de la seva ment.
Així, tracta de temes greus com la memòria, la identitat o Déu; però no ho fa greument, sinó amb la intimitat de qui conversa amb un vell amic de les rareses de la mare, aquella anotació del diari de Jules Renard o la veritat que amaga la síndrome de Stendhal. Una conversa que desvetlla allò que Barnes, com a bon narrador que és, mai no oblida: que davant de la mort i de la vida, ens trobem “en els intersticis de la ignorància”. Potser us pregunteu per què, després de desvetllar una veritat tan horrible, els meus llavis dibuixen un somriure idiota. Obviant la resposta autoinculpatòria, adduiré que no sé com evitar l’alegria de recomanar fervorosament l’últim llibre de Julian Barnes.–Marià Veloy
Entrades
