Una revisió crítica de l’ideari capaç de transformar Catalunya en un país amb voluntat de modernitat
El noucentisme va ser el marc cultural des del qual, a la Catalunya de principis del segle XX, es va intentar donar sentit a les convulsions d’una època i fer front al desconcert que els reptes estètics, polítics i morals plantejaven. Com resoldre el creixement econòmic, l’activitat política i l’ambició cultural d’un país que s’estava recuperant?
Aquest és el punt de partida dels assaigs que conformen La imaginació noucentista, analitzant els següents aspectes: Ideari noucentista; Institucions i programes; Arquitectura i ciutat; Propostes literàries i Llenguatges plàstics. Els autors Narcís Comadira, Borja de Riquer, Oriol Bohigas, Jaume Vallcorba, Enric Ucelay-Da Cal, Salvador Oliva o Giuseppe Grilli, entre d’altres, exposen les idees que van vertebrar la construcció del Noucentisme, quins eren els seus models culturals i polítics i com calia vincular el país a la modernitat: «Una modernitat que era conscient de les mancances, els endarreriments i els anacronismes que el nou esperit noucentista havia d’omplir i superar amb la voluntat dels ciutadans i el recolzament de les noves institucions.» (Antoni Marí).
Marc de l’imaginari català del segle XX L’objectiu de l’obra és analitzar, des d’un punt de vista crític, i constatar que el Noucentisme és el marc cultural que proveirà bona part de l’imaginari català del segle XX. Un imaginari que no és exclusiu de Catalunya sinó que s’ha de considerar directament vinculat al context internacional i fortament influït per corrents contemporanis. Aquest impuls de modernització que té lloc en la civilització occidental tindrà a Catalunya, amb el Noucentisme, un caràcter propi vinculat amb la recuperació d’una tradició mal assumida i una modernitat per resoldre.
El Noucentisme va ser un projecte polític, estètic i moral amb unes concrecions plàstiques, literàries o arquitectòniques, unes preferències estilístiques i una delimitació cronològica. L’estudi del classicisme, el llatinisme, l’avantguardisme o el mediterranisme son les línies de força d’un procés de generació d’idees i d’imatges que renoven el contingut i donen sentit nou a categories com ara la naturalesa i el paisatge, la casa i la ciutat o la tradició i l’avantguarda.
El noucentisme va ser el marc cultural des del qual, a la Catalunya de principis del segle XX, es va intentar donar sentit a les convulsions d’una època i fer front al desconcert que els reptes estètics, polítics i morals plantejaven. Com resoldre el creixement econòmic, l’activitat política i l’ambició cultural d’un país que s’estava recuperant? Aquest és el punt de partida dels assaigs que conformen La imaginació noucentista, analitzant els següents aspectes: Ideari noucentista; Institucions i programes; Arquitectura i ciutat; Propostes literàries i Llenguatges plàstics. Els autors Narcís Comadira, Borja de Riquer, Oriol Bohigas, Jaume Vallcorba, Enric Ucelay-Da Cal, Salvador Oliva o Giuseppe Grilli, entre d’altres, exposen les idees que van vertebrar la construcció del Noucentisme, quins eren els seus models culturals i polítics i com calia vincular el país a la modernitat: «Una modernitat que era conscient de les mancances, els endarreriments i els anacronismes que el nou esperit noucentista havia d’omplir i superar amb la voluntat dels ciutadans i el recolzament de les noves institucions.» (Antoni Marí).
Marc de l’imaginari català del segle XX L’objectiu de l’obra és analitzar, des d’un punt de vista crític, i constatar que el Noucentisme és el marc cultural que proveirà bona part de l’imaginari català del segle XX. Un imaginari que no és exclusiu de Catalunya sinó que s’ha de considerar directament vinculat al context internacional i fortament influït per corrents contemporanis. Aquest impuls de modernització que té lloc en la civilització occidental tindrà a Catalunya, amb el Noucentisme, un caràcter propi vinculat amb la recuperació d’una tradició mal assumida i una modernitat per resoldre.
El Noucentisme va ser un projecte polític, estètic i moral amb unes concrecions plàstiques, literàries o arquitectòniques, unes preferències estilístiques i una delimitació cronològica. L’estudi del classicisme, el llatinisme, l’avantguardisme o el mediterranisme son les línies de força d’un procés de generació d’idees i d’imatges que renoven el contingut i donen sentit nou a categories com ara la naturalesa i el paisatge, la casa i la ciutat o la tradició i l’avantguarda.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada